Drapet

Drapet

Lo drapet i Lou Drapé
Tipus	cavall mític espantamainades
Origen	Aigüesmortes
Dades
Gènere	masculí
Altres
Equivalent	drac (mitologia dels Pirineus)

El drapet (lo drapet en occità, lou drapé en grafia felibrenca) és un cavall mitològic propi de l'imaginari popular occità, una mena d'espantamainades semblant a l'home del sac. Localitzat a la població llenguadociana d'Aigüesmortes (Gard, a tocar de la Provença), a la regió pantanosa de la Petita Camarga, es diu que és un cavall pàl·lid que vagareja per les muralles de la ciutat de nit carregant un gran nombre de nens a l'esquena, que no tornaran mai. Es tracta doncs d'un símbol de la mort que s'invoca per espantar els nens.

El drapet forma part d'un ric folklore de cavalls malèvols i segrestadors, sovint associats amb l'aigua, entre els quals hi ha el drac pirinenc, una criatura que pot prendre també la forma de cavall o ase i carrega nens a l'esquena per a ofegar-los al riu.

Etimologia i terminologia

Segons Frederic Mistral, «drapet» o «draquet» són mots que designen un petit drac –és a dir, un petit follet– al Llenguadoc. A més, assenyala que a Montpeller (a poca distància d'Aigüesmortes), drapet fa referència a un ressuscitat, potser un fantasma embolcallat amb una mortalla (d'aquí la referència al 'drap'), cosa que podria explicar la connexió –i la fusió– de les formes drapet i draquet.

Llegenda

Com passa amb tots els mites, la història del drapet deu haver estat transmesa oralment durant molt de temps, però la data d'origen en roman desconeguda.

Mencions al segle xix

«Lou Drapé» s'esmenta a la l'obra de catalogació de criatures demoníaques de Jacques Collin de Plancy de 1818, el Dictionnaire infernal:

«	(francès)  On donne à Aigues-Mortes le nom de Lou Drapé à un cheval fabuleux, qui est la terreur des enfants, qui les retient un peu sous l'aile de leurs parents, et réprime la négligence des mères. On assure que quand Lou Drapé vient à passer, il ramasse sur son dos, l'un après l'autre, tous les enfants égarés ; et que sa croupe, d'abord de taille ordinaire, s'allonge au besoin, jusqu'à contenir cinquante et cent enfants, qu'il emporte on ne sait où.	(català)  A Aigüesmortes, anomenen Lou Drapé un cavall fabulós, que és el terror dels nens, mantenint-los una mica sota l'empara dels seus pares i castigant la negligència de les mares. Es diu que quan passa Lou Drapé, recull tots els nens perduts a l'esquena, l'un darrere l'altre; i que la seva gropa, inicialment de mida normal, s'allarga segons calgui, per contenir cinquanta o fins i tot cent nens, que s'enduu qui sap on.	»
— Jacques Collin de Plancy, Dictionnaire infernal, 1818

Edicions posteriors del Dictionnaire infernal, revisions de la primera, també esmenten el drapet de la mateixa manera, el 1844, 1845 i el 1846.

El 1856, Jacques-Paul Migne en va proporcionar informació addicional a la seva Encyclopédie théologique, una obra catòlica escrita en col·laboració amb Collin de Plancy:

Pintura de Frédéric Bazille que representa la Porta de les Reines d'Aigüesmortes tal com apareixia al segle xix, en l'època de la llegenda. Davant la immensa porta de doble torre a la muralla que envolta la ciutat, s'estén un paisatge pantanós, en què un home, vist des de darrere, parla amb un genet, mentre tres nens seuen a terra a pocs metres de distància i un cavall blanc pastura a la dreta.

«	(francès)  Cheval fabuleux dont les habitants d'Aigues-Mortes, en Languedoc, effrayent leurs enfants. C'est comme le croque-mitaine des Parisiens, l'ogre du Petit Poucet de Perrault. Quand Lou Drapé, disent-ils, passe dans la rue ou sur un chemin, il ne manque pas de saisir et de mettre sur son dos, l'un après l'autre, tous les enfants égarés ; sa croupe s'allonge au fur et à mesure qu'il faut plus de place, de manière qu'il peut en emporter à la fois cinquante et cent s'il le faut. Où conduit-il ensuite sa charge ?! Ma foi, l'on n'en sait rien ; mais les petits bandits ne peuvent s'attendre à autre chose qu'à recevoir le fouet tous les jours et manger du pain sec. Lou Drapé ou le Drapé est donc non-seulement pour les bambins un objet de terreur, mais encore le thème de leurs plus sérieux commentaires.	(català)  Un cavall fabulós amb què els habitants d'Aigüesmortes, al Llenguadoc, espanten els seus fills. És com el Papu dels parisencs, l'ogre d'en Polzet de Perrault. Quan Lou Drapé, diuen, passa pel carrer o per un camí, mai deixa d'agafar i posar-se a l'esquena, l'un darrere l'altre, tots els nens esgarriats; la seva gropa s'allarga a mesura que cal més espai, de manera que en pot portar cinquanta o fins i tot cent alhora si cal. On porta la seva càrrega després?! Bé, ningú no ho sap; però els petits bandits no poden esperar altra cosa que rebre fuetades a diari i una dieta de pa sec. Lou Drapé, o el drapet, no és, per tant, només un objecte de terror per als nens, sinó també el tema dels seus comentaris més seriosos.	»
— Jacques-Paul Migne, Encyclopédie théologique, 1856

Mencions als segles xx i xxi

La història registrada al segle xix es copia, exactament com la va escriure Collin de Plancy, en llibres i revistes especialitzades en folklore, com ara la Revue des traditions populaires.

La Guide de la Provence mystérieuse, publicada el 1965, afirma que, en aquella època, encara s'amenaçava els nens amb el drapet. A la publicació esotèrica Les dossiers de l'Histoire mystérieuse, publicada el 1988, el drapet es descriu com un gran cavall blanc fantasmal que vagareja per les muralles d'Aigüesmortes en certes nits, fent un so melodiós amb els unglots. A mesura que passa, els nens es desperten i surten silenciosament de casa per esperar que l'animal surti per les portes de la ciutat. Quan passa, el drapet s'emporta els nens perduts a l'esquena, l'un darrere l'altre, i cavalca cap als aiguamolls del Grau del Rei.

Édouard Brasey afegeix a La Petite Encyclopédie du merveilleux que, com el cavall Baiard de la matèria de França, el drapet sembla tenir una esquena i una gropa de mida normal, però les pot allargar.

La destinació dels nens segrestats pel drapet es descriu de maneres diferents segons l'autor. Mentre Bernard Sergent parla de perilloses arenes movedisses i pantans on els nens s'ofeguen, d'altres, com ara Catherine Rager i Édouard Brasey, fan la connexió amb la famosa pel·lícula Crin-Blanc de 1953, evocant un "regne llunyà misteriós", o una terra encantada on els nens víctimes de la crueltat humana podrien viure per sempre amb el seu amic el cavall. Segons la Société d'Histoire et d'Archéologie d'Aigues-Mortes, «Ningú no va saber mai fins on els va portar [el drapet] [els nens], i ningú no va, d'altra banda, voler-ho saber mai».

Es deia que l'últim nen a muntar el cavall podia alliberar tots els altres tot cridant «Jesús, Maria, Gran Sant Josep!!» i saltant a terra, cosa que faria desaparèixer el drapet.

La Société de mythologie française esmenta una popular rima infantil a Aigüesmortes:

«

(francès)  Qui montera lou Drapé ? Toi ou moi ? Celui que lou Drapé emportera, ce sera toi !

(català)  Qui muntarà el drapet? Tu o jo? El que el drapet s'endurà, seràs tu!

»

Origen i simbolisme

El drapet té la particularitat d'atacar només els nens esgarriats, cosa que, com va assenyalar Collin de Plancy, el converteix en un símbol que castiga la negligència dels pares. La seva connexió amb l'home del sac i l'ogre, el paper dels quals comparteix com a "terror dels nens", ha estat suggerida, entre d'altres, per l'antropòloga Nicole Belmont.

El drapet també és específic del folklore de la ciutat d'Aigüesmortes, on «el terrible riu Vidorle, conegut per les seves inundacions devastadores, s'aboca als aiguamolls». Per a Jacques de Biez, també simbolitzava el coratge del cavall davant el treball, perquè «no mira la feina. Compleix el seu deure».

Una versió del drac

Vegeu també: Drac (mitologia dels Pirineus)

Els orígens exactes del drapet són desconeguts, però aquest cavall fantàstic sembla ser una de les innombrables versions del drac que es troben als països occitans, és a dir, un dimoni vinculat a l'aigua i els seus perills, que sovint pren la forma d'un ase o un cavall i evoca el diable. El Dictionnaire des symboles defineix el drac com un «bell cavall blanc que s'apodera dels viatgers per a ofegar-los al Doubs», mentre que Henri Dontenville parla de la vall d'Alagnon, al Cantal, on un riu serpenteja com una serp. El drac s'hi instal·la, es transforma en un bell cavall blanc i es deixa muntar dòcilment abans d'ofegar els nens o els pastors.

Llegendes similars

Circulen llegendes molt similars a la del drapet. Al trou de Viviès, a tres quilòmetres de Narbona, es diu que un cavall fabulós amb una gropa extensible porta un gran nombre de nens a l'esquena i els segresta per sempre. N'hi ha una variant amb un ase al Mas de Cabardés. També estira l'esquena per a acollir els nens. Un dia, travessa un riu portant-ne una dotzena i, arribant al mig, els deixa caure a l'aigua abans de prendre una altra forma i posar-se en una roca propera, rient-se de l'atzagaiada que acaba de fer. Aquestes dues llegendes també són variants del drac pirinenc.

En general, dins la mitologia dels Pirineus, la visió d'un cavall pàl·lid és un presagi de desgràcia, com el d'Ezterengibel, prop d'Ezterenzubi, que a més té la peculiaritat de no tenir cap.

Bibliografia

Fonts antigues

• Collin de Plancy, Jacques. Dictionnaire infernal (en francès). 1a ed. 1818. Ginebra: Slatkine, 1993. ISBN 978-2-05-101277-5. LCCN 74163134. 
• de Biez, Jacques. Un maître imagier: E. Frémiet (en francès). A les oficines de l'artista, 1896, p. 77. 
• Migne, Jacques-Paul. Encyclopédie théologique : ou, Série de dictionnaires sur toutes les parties de la science religieuse… (en francès). 3a ed., 1856, p. 504-505. 
• Société des traditions populaires. Revue des traditions populaires (en francès). Librairie orientale et américaine, 1907. 

Fonts modernes

• Alleau, René (dir.). Guide de la Provence mystérieuse (en francès). Tchou, 1965 (Guides noirs). 
• Dontenville, Henri. Histoire et géographie mythiques de la France (en francès). París: G. P. Maisonneuve et Larose, 1973. ISBN 978-2-7068-0552-3. LCCN 73163473. 
• Dontenville, Henri. Mythologie française (en francès). 2 (1a ed. 1947). Payot, 1973 (Regard de l'histoire). 
• Belmont, Nicole «Comment on fait peur aux enfants» (en francès). Topique, E.P.I, revue freudienne, 13, 1974. ISSN: 0040-9375.
• Mistral, Frederic. Lou Trésor dou Félibrige ou Dictionnaire provençal-français (en francès). París: Raphèle-lès-Arles, 1979. ISBN 978-84-499-0563-6. 
• Dubois, Pierre. La grande encyclopédie des fées et autres petites créatures (en francès). París: Hoëbeke, 1996, p. 102-103. ISBN 978-2-84230-326-6. 
• Doulet, Jean-Michel. Quand les démons enlevaient les enfants : les changelins : étude d'une figure mythique. Traditions & croyances (en francès). París: Presses de l'Université de Paris-Sorbonne, 2002, p. 301. ISBN 978-2-84050-236-4. 
• Rager, Catherine. Dictionnaire des fées et du peuple invisible dans l'Occident païen. Petits dictionnaires bleus (en francès). Turnhout: Brepols, 2003, p. 178. ISBN 978-2-503-51105-4. LCCN 2004432332. 
• Sergent, Bernard. Le guide de la France mythologique: parcours touristiques et culturels dans la France des elfes, des fées, des mythes et des légendes. Société de mythologie française (en francès). Payot, 2007. 
• Brasey, Édouard. La Petite Encyclopédie du merveilleux (en francès). París: Le pré aux clercs, 2008. ISBN 978-2-84228-321-6. 

Enllaços externs

• «Aigues-Mortes» (en francès). cmacao.net. Arxivat de l'original el 2009. [Consulta: 17 octubre 2009].
• Tsaag Valren, Amélie «Lou Drapé, le cheval-fantôme d’Aigues-Mortes» (en francès). Cheval Savoir, 34, 2012.